Les dones representen la meitat de la població mundial, però els seus drets encara estan en un segon pla en molts àmbits, des del treball fins a la representació política, passant per l’accés a la ciència o l’educació. El mateix passa amb la cultura: en aquest sector cada vegada hi ha més dones, però això no vol dir que rebin el mateix reconeixement que els homes.
Un 50,4% dels escriptors, periodistes, lingüistes, artistes, arxivistes i bibliotecaris són dones, segons estadístiques del Ministeri de Cultura d’Espanya. Malgrat tot, el 82% dels teatres, museus i altres equipaments culturals són dirigits per homes. Concretament, només el 25% de les dones estan en llocs directius al món del cinema. Algunes directores de cine famoses a casa nostra són la Letícia Dolera, la Carla Simón, la Chloé Zhao i la Greta Gerwig.
La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell diu: “Hem trencat amb una mena de sostre de vidre, però hem d’anar amb compte i no acomodar-nos. Si mirem les xifres, les pel·lícules liderades per dones no superen el 30 % de la producció. I crec que és fonamental arribar al 50. I no només dirigint, o fent guions, o producció. Necessitem veure més dones a la direcció de fotografia, fent so, compositores, en moltes especialitats masculinitzades. Quan arribem a un 50 % sostingut en el temps, llavors podrem cantar victòria. Ara per ara, encara no”.
“M’agrada molt una frase d’aquesta dona extraordinària anomenada Greta Gerwig, que diu una cosa així com que el cinema fet per dones és per als productors com la verdura: no els agrada, però cal menjar-se-la”, raona Belén Funes, guanyadora del Gaudí i del Goya amb la seva òpera prima, La hija de un ladrón (El Nacional).
Si bé cada vegada hi ha més referents femenins al món de la cultura, el repte és aconseguir més visibilitat i promoure la presència de dones en llocs de responsabilitat. Encara que hi ha moltes dones al món del cinema no són tan conegudes pel simple fet de ser dones, i ens agradaria que això no continués així.
